SANG CULÉ COR CATALÀ

Blog oficial

[Crònica] Volant cap a la F4

Pau Arjona. http://www.sangcule.cat

Les finals europees, pels seus remots destins, s’acaben convertint en les petites vacances de mitjans d’any. És l’excusa perfecta per viatjar, recórrer altres ciutats i disfrutar de cultures i idiomes que d’altra manera no podríem conèixer. No només es tracta de la ciutat que acull la final a quatre sinó dels altres tres equips que la disputen i la seva afició. Recordo molt als grecs a la F4 de París i el seu bonrollisme, les ganes d’intercanviar bufandes i fer-se fotos (com totes els comiats de solter que ens vam trobar pels carrers de la capital francesa).

Així descobreixes la diversitat del nostre continent europeu i fas un tastet de quatre dies d’una altra realitat, encara que mai t’arribis a acostumar a esmorzar a les set del matí i sopar a les set de la tarda. Aquest cop la final queia a Milà, la capital de la moda italiana, una ciutat que a priori tenia poc a oferir-nos arquitectònicament (el Duomo, l’Scala i San Siro) però molt per descobrir culturalment. La societat italiana és un bullici i volíem descobrir de primera mà si realment existia aquest sentiment independentista per constituir la Lombardia. De fet, ens vam trobar un munt de parades de la LIGA NORD que demanen la sortida de l’UE i de l’euro i tenen unes actituds xenòfobes, millor no confraternitzar-hi.

Divendres ben aviat pel matí uns quants sangculerians ens desplaçàvem cap a la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat. El fet de ser pocs i que els bitllets d’avió ara mateix són molt barats ens havia fet descartar el viatge per carretera. El progrés ens ha convertit de supporters de carretera i manta a supporters voladors. No és el mateix que conviure en un bus durant hores on sempre queden mil històries per explicar però sempre s’agraeix poder arribar descansat i ràpid al teu destí.

Després d’una hora i mitja de vol aterràvem a Malpensa on vam agafar el Malpensa Express en direcció el cor de Milà després de barallar-nos amb la màquina de bitllets, és totalment impossible desxifrar el funcionament d’aquelles andròmines (al final vam comprar a guixeta). Unes poques parades del metro més vell que havia vist mai ens duien al barri de l’hotel, on l’edifici més nou devia tenir 30 anys.

Localitzat el Carrefour per fer les compres vam fer la volta més gran que podíem fer fins l’aparta-hotel (l’orientació no és el nostre fort). Un cop dins, un amable recepcionista ens deia que la nostra habitació encara no estava llesta així que vam aprofitar per fer allò que fem en extranyíssimes i molt comptades ocasions: ANAR A BUSCAR UN BAR. Primer pal, a Milà pràcticament no n’hi ha! Vam trobar-ne un just a la boca del metro on ens van servir les primeres Moretti del viatge.

Per fer temps vam anar a comprar el dinar, quatre estris de cuina que ens faltaven i, com que ens havia agradat, una caixa de Morettis. Es veu que a Itàlia la mida estàndard és la doble mitjana! Amb unes quantes ampolles de dos terços de litre vam anar a l’habitació. A l’entrar vam distribuir els llits i ens vam posar a cuinar el dinar tot obrint les primeres cerveses mentre engalanàvem l’apartament a la nostra manera.

Amb la panxa plena de pasta i llom vam fer via cap el pavelló en el metro més calorós que ha recorregut mai aquelles vies milaneses. Enxovats en una marea groga d’afeccionats israelians anàvem buscant amb la mirada el palau, els nervis creixent dins la panxa. Un cop arribats al Milanoforum alguns van entrar a veure la primera semifinal i d’altres vam emprendre la difícil tasca de localitzar un bar en aquell lloc deixat de la mà de Déu.

Fetes unes quantes rondes vam entrar al pavelló a temps per veure l’espectacular remuntada del Maccabi sobre el CSKA amb una pèrdua de pilota dels russos als últims segons que es convertia en la cistella de la victòria pels israelians. Celebració, invasió de pista i bengales a la grada ens donaven la primera senyal que als de Tel Aviv tenien el beneplàcit d’una seguretat que feia riure (no ens van ni revisar les bosses a l’entrar).

Un cop continguda l’eufòrica afició israeliana a les grades van saltar els jugadors blaugranes a la pista, primers càntics de suport als nostres jugadors i les bufandes, banderes i un munt d’estelades i senyeres al vol. El repte era enorme: eliminar el principal favorit de la F4. A les grades també se’ns feia difícil competir contra la marea merengue que ocupa l’altre córner però en aquests moments és on es nota la fusta de supporter de la que estem fets.

Pavelló a les fosques i presentació dels jugadors al més pur estil NBA descafeïnat, queden els quintents inicials sobre el parquet i comença el partit! El Barça surt en tromba deixant un parcial de 12-4 al marcador que ens feia somiar en la victòria però ràpidament el Madrid va despertar i fent gala d’una velocitat impressionant va igualar el marcador (20-20). Continuava el segon quart amb els blancs per davant del marcador i el barça patint per no despenjar-se, al descans 8 punts per sota que feien possible la victòria.

Però al tercer quart va arribar el desastre. El Barça va sortir amb pocs ànims i el Madrid amb la moral dels núvols liderat per un Rudy que foradava la cistella blaugrana des de la línia de triple deixant el Barça endarrere, cada cop més endarrere i els de Xavi Pasqual, lluny d’intentar canviar el signe del partit, van abaixar els braços. Cada cop la distància al marcador s’ampliava i els ànims a la grada estàven pel terra. Les goles s’ennuagaven i no hi havia manera d’animar al nostre equip, el cop era molt dur. No ens estaven guanyat, ni tan sol donant una lliçó: ens humiliaven i ni els jugadors ni l’entrenador semblaven volguer-ho evitar.

Aleshores, ni començat el quart quart, va ser quan els aficionats del Maccabi que s’havien quedat a veure el partit van començar a abordar-nos (fins i tot entre quatre) per comprar-nos les entrades per la final. Nosaltres abatuts i ferits pel joc i el resultat del nostre equip i ells sense cap mena de respecte pel moment que estàvem passant ens esgrimien feixos de bitllets de 100 euros per davant dels ulls. No és d’estranyar que alguns seguidors culés no s’ho prenguessin massa bé.

El partit no s’acabava mai i entre els israelians amb els seus bitllets i el Madrid engrandint la renda al marcador fins arribar als 100 punts van fer que se’ns fes etern. Un cop acabat, els jugadors van marxar als vestuaris sense ni tan sols saludar als desplaçats i nosaltres vam plegar les pancartes ràpidament per marxar. La derrota havia sigut dura però no havíem anat fins a Milà per estar tristos així que amb un bon carregament de cervesa vam fer de la ciutat una festa.

L’endemà el dia es va aixecar esplèndid i l’expectativa de guanyar la lliga a la tarda ens va fer aixecar de cop al llit per esmorzar el pitjor cafè instantani de la història. Amb la panxa plena vam continuar amb l’antiga tradició sangculeriana de visitar tots els estadis que podem i vam fer cap a San Siro (o Giuseppe Meazza). Un estadi imponent de vuitanta mil persones que ja des de fora presenta una figura impressionant amb les torres al voltant i la coberta.

Feta la volta de rigor tornàvem a baixar al metro (fent l’avinguda de l’esport, 2 quilòmetres de graffitis esportius fins al metro més proper a l’estadi passant per l’hipòdrom i la zona més benestant de Milà) per anar cap al centre a fer una ullada al Duomo i dinar unes bones pizzes. Tot seguit va començar una aventura de dues hores per trobar un bar on fessin el partit que, preguntant i tornant a preguntar, ens va portar a dues estacions de metro en un bar-cafeteria amb una minúscula tele de 19 polzades.

Ens van tractar genial i van patir amb nosaltres fins al final veient com se’ns escapava la lliga. A la taula mai va faltar el menjar (no és perquè hi hagués una comunió a la sala interior, no) ni la cervesa. Aquella pantalla minúscula ens feia l’efecte d’estar a la nostra graderia de tercera, era tant petita que no vam veure el gol d’Alexis fins que el xilè se’n va anar fins a la banda a celebrar-lo! Eufòria i amb la il·lusió d’almenys celebrar algun títol ens va animar fins que un altre cop a pilota parada l’Atlètic empatava. Un gol que queia sobre nostre com un gerro d’aigua freda quan vam veure com cada cop quedava menys temps i no semblava que els de Tata Martino tinguessin masses ganes de guanyar aquella lliga.

Mateu Lahoz pitava el final i s’acabava aquesta lliga de bojos. La copa tenia escrit el nom de l’Atlètico i el Camp Nou es posava dempeus a aplaudir el campió. Nosaltres desfilavem cap a l’hotel… quins dos pals en dos dies! Eliminats de la F4 i amb la lliga perduda haurien desmoralitzat a qualsevol culé però nosaltres ens vam muntar la nostra festa per recuperar els ànims i disfrutar de la nit milanesa fins que el Sol va tornar a sortir.

Diumenge va arribar un sangculerià més que ja tenia el viatge comprat i el volia aprofitar. Junts vam tornar a anar fins a San Siro per comprar entrades pel partit del vespre (no teniem gaires ganes de veure el Madrid aixecant la novena). Impresionant la seguretat italiana des dels greus incidents amb els ultres. Totes les entrades amb el DNI i el nom i a un preu, 22 euros, per a totes les butxaques. Que n’aprengui la LFP!

Després de dinar a l’hotel ens vam dirigir cap al pavelló a animar el nostre barça pel 3r i 4t lloc. Un partit intrascendent i innecessari que només serveix de teló per la gran final. No entendré mai perquè ens fan passar la vergonya de jugar aquest partit… en fi, s’han de justificar d’alguna manera els preus abusius de les entrades. El Barça aquest cop va fer els deures i va tombar un CSKA que també porta moltes edicions quedant-se a les portes de la gran final. Encabat el partit deixavem el pavelló a mans dels afeccionats del Maccabi que pràcticament l’ocupaven per complet i esperavem durant 20 minuts el metro per anar a San Siro.

Impressionant un cop més la seguretat italiana amb doble comprovació de les entrades, registre de motxilles i comprovació del DNI amb el que duia imprès l’entrada. Diria que va ser excel·lent si no fos perquè ens vam equivocar d’entrada i vam pujar una d’aquelles columnes (mare meva, quantes voltes) acabant per arribar a la grada de l’afició rival. Els stewards, flipant amb nosaltres, ens van deixar quedar-nos-hi fins a la segona part quan, tornant a descendir pel cargol i pujant un munt d’escales, vam arribar a les nostres localitats.

Allà vam saber que no és tan usual que gent d’altres equips s’apropi a San Siro com al Camp Nou on el guiri ja no se’l veu com un estrany. Molta gent es va voler fer fotos amb nosaltres i d’altres al·lucinaven amb les estelades. Tot un espectacle veure la Curva Sud milanesa tot i estar a mig gas. Com que era final de temporada al final del partit volta d’honor dels jugadors agraint el suport del públic i bengales a la Curva.

Al moment de saber que el Maccabi era campió ens vam alegrar tant que mitja grada va acabar girada cap a nosaltres! Ja més animats amb la victòria rossonera i la desfeta merengue tornàvem a l’hotel disposats a aprofitar com mai l’última nit a la ciutat.

Després de descansar unes horetes vam decidir d’aprofitar l’últim dia per fer turisme entrant al Duomo, a les galeries, a la botiga Ferrari,… tot per acabar dinant al mateix bar on vam veure el Barça. Un dels cambrers ens va explicar que havia estat al camp i es va voler fer unes fotos amb nosaltres de record. Sempre fent amics als bars!

Com que a la tarda ja estàvem cansats i no teníem ganes d’arrossegar les maletes per tot Milà vam tornar al bar de prop de l’hotel per fer l’última Moretti fent temps abans d’anar cap a l’aeroport. Un cop a Malpensa, ens vam prendre uns moments per menjar l’última pizza abans de passar els controls i embarcar. Ryanair ens va tenir una desesperant mitja hora tancats a l’avió abans d’enlairar-nos per acabar aterrant a la ciutat comtal passades les dotze de la nit de dimarts.

Així acabava un viatge desastrós esportivament però amb grans records, molta festa i més cervesa! No vam deixar en cap moment que les derrotes ens afectessin les ganes de passar-ho bé i “fer el burro” per Milà. Segur que tots el desplaçats se’n recordaran tota la vida de la cançó ‘Uuuuuuunes biiirreeeeeeeeeees’ i quedarà sempre a la seva memòria que tot i perdre-ho tot vam passar-nos-ho de conya. La resta de la història i els seus detalls només la sabem els “ultrinxes” desplaçats.

IMAGINEU-VOS SI ARRIBEM A GUANYAR! Fuá, fuá fuaaaa

25 Mai 2014 Posted by | Cròniques | Deixa un comentari

[Crònica] Hem guanyat la Copa d’Europa!! (2/2)

Marc Segura. http://www.sangcule.cat

El diumenge va començar amb el mateix ritual que dissabte, qui podia va anar a muntar la grada per preparar el partit més important de la temporada, on vam sorprendre traient un banderó de l’ANC per deixar ben clar quin és el futur polític que volem per Catalunya. Després dels prolegòmens, arribava l’hora de la veritat. En partits així un s’oblida del cansament del dia anterior i desde bon començament els sangculerians ens vam deixar la veu per empènyer l’equip cap a la vintena. El partit era el propi d’una final, amb precaucions dels dos equips amb l’objectiu de no encaixar gols. En aquest context sabíem que el nostre paper era més important que mai perquè en certa manera també jugàvem el partit, i els nostres càntics es van fer notar més que mai per tot el Palau. El partit seguia amb el guió previst, fins que Marc Torra va obrir la llauna i ens va fer veure la vintena Copa d’Europa més a prop, Amb l’1-0 es va arribar al descans.

 

La segona part va començar tal i com cap dels presents a la grada haguéssim desitjat, ja que als tres minuts el Porto va empatar mitjançant una falta directa. El temor a que vells fantasmes del passat ressuscitessin va apoderar-se uns instants de la grada, però sabíem que calia animar més que mai perquè l’equip ens necessitava. El gol, va fer mal al Barça, però un immens Egurrola va evitar que el Porto capgirés la situació, i ho va acabar pagant ja que Barroso va fer el segon mitjançant un potent xut que va ser l’inici de la festa que es viuria a continuació. El Barça tenia la Copa d’Europa a prop, i la va tenir encara més a l’abast quan a sis minuts del final Marc Torra va culminar una gran jugada personal amb el tercer gol que va desfermar l’èxtasi entre els sangculerians i juntament amb un Palau eufòric vam començar a celebrar una Copa d’Europa que vèiem que no es podia escapar i vam començar a cantar el popular “Campions Campions” i “l’Hem guanyat la Copa D’Europa !!” en una eufòria que va ser total quan el partit va acabar i les abraçades i les mostres d’alegria van ser presents entre els sangculerians que recordàvem el que havia costat arribar fins aquest moment.

 

El Palau era un clam, una autèntica festa que encara va ser més gran en el moment en que Egurrola va aixecar la Copa d’Europa i els flaixos es van apoderar del Palau. La festa però, no havia acabat, ja que juntament amb els companys de la Penya Meritxell vam baixar a la pista per fer-nos fotos amb la Champions i fer la popular sardana que es fa en les grans ocasions. Després d’aquesta festassa, recollir les pancartes era molt menys pesat i els sangculerians vam seguir la festa en un dinar de germanor on fins i tot un dels menys habituals a les rondes va decidir sumar-se a la festa, la qual va seguir en el dinar i en el posterior partit de bàsquet de la tarda on vam seguir amb la celebració de la vintena Copa d’Europa de la nostra secció per culminar un cap de setmana rodó pels sangculerians.

7 Mai 2014 Posted by | Cròniques | Deixa un comentari

[Crònica] Hem guanyat la Copa d’Europa!! (1/2)

Marc Segura. http://www.sangcule.cat

 

El passat cap de setmana era un d’aquells marcats en vermell en el calendari sangculerià, la Final Four de la Champions d’hoquei patins es jugava al Palau i tocava estar a l’altura. Per nosaltres la Final Four va començar ben d’hora ben d’hora, ja que dissabte a primera hora del matí tocava estar al Palau perquè el tiffo previ a l’inici del partit no deixés indiferent a ningú. Un cop fet el muntatge de la grada tocava fer temps, fet que alguns van aprofitar per anar una estona al futbol, fer unes quantes rondes o anar a veure la primera semifinal.

 

Les hores anaven passant i l’hora del partit s’acostava, amb la qual cosa la grada s’anava omplint de samarretes vermelles amb l’objectiu de transformar el Palau en una caldera, missió per la qual vam tenir l’ajuda dels companys de la Penya Meritxell. Els preàmbuls del partit van sortir com desitjàvem, ja que el tiffo va sortir a la perfecció, així que només tocava deixar-se la veu a la grada per ser el sisè jugador i superar el Benfica, el vigent campió de la competició.

 

Partits com aquest no necessiten motivació, i des de l’inici del partit els nostres càntics ressonaven per tot el Palau amb una grada que feia goig amb tothom alçant els braços ben amunt. Tot i que la grada estava com en les grans ocasions, el partit no va començar com voldríem, ja que el Benfica es va avançar en el marcador quan només feia cinc minuts que el partit havia començat. La situació era perquè els ànims decaiguessin, però tot el contrari, ja que els sangculerians i la Penya Meritxell vam seguir animant amb més empenta que mai perquè era el moment on l’equip més ens necessitava. Sobre la pista, el Barça no va defallir i Matias Pascual va fer el gol de l’empat. Aquest gol encara ens va donar més ales, i amb l’ajuda de tot el Palau Pablo Álvarez va fer el segon gol per arribar al descans per davant en el marcador.

 

Després d’agafar forces al descans, tocava seguir animant més que mai, així que vam reprendre els càntics amb més força que mai per, juntament amb el públic del Palau, empènyer l’equip cap a la victòria, complint el guió que tots haguéssim somiat ja que als cinc minuts de la segona part Marc Torra va fer el tercer gol. Aquest gol va suposar moments d’eufòria total a la grada, amb salts i abraçades entre els sangculerians, fet que va provocar que apareguessin els càntics que fem en els moments de màxima eufòria. El marcador s’hagués pogut ampliar, però el Barça va perdonar a pilota parada. Com diu la dita, qui perdona ho paga i a tres minuts pel final el Benfica va escurçar el marcador mitjançant una falta directa. L’eufòria es va transformar en patiment, i tot i tenir el cor en un puny, no podíem deixar sols els nostres jugadors, cosa que no vam fer i amb l’ajut de tot el Palau que va seguir alguns dels càntics i va posar la pressió necessària sobre el Benfica va donar ales al barça. Els tres minuts es van fer eterns, semblava que no s’acabessin mai, però finalment el partit va acabar i l’eufòria es va desfermar per celebrar la classificació per la final, on ens esperava el Porto.

6 Mai 2014 Posted by | Cròniques | Deixa un comentari

Comunicat: La Final Four la juguem tots!

Aquest cap de setmana la secció d’hoquei patins, la que ha aportat més Copes d’Europa a les vitrines del museu del Barça, té la possibilitat d’ aconseguir la seva vintena corona continental amb l’afegit extra que suposa jugar-se el títol al Palau. Les semifinals seran a les 18.15 hores (dissabte) i la gran final diumenge a les 12h.

 

En les dues Finals Fours disputades al Palau, el 1997 i el 2008, el Palau va ser el sisè jugador. Per aquest motiu, desde Sang Culé * Cor Català fem una crida a tothom perquè el Palau sigui el de les grans ocasions i es converteixi en una olla a pressió per aconseguir la segona de les quatre copes d´Europa de les nostres seccions professionals i reafirmar que el FCB és més que futbol, som més que un club.

 

Els jugadors ho donaran tot sobre la pista, mentre que tots nosaltres, des de la graderia, hem de ser els encarregats d’empenyer l’equip en els moments complicats del partit, donar COLOR I CALOR des de les graderies i animar als nostres jugadors del minut 0 fins el 50. A més, aquesta serà una nova oportunitat per demostrar que el poble català vol decidir el seu futur el proper 9 de novembre per la via de les urnes.

 

CRIDEM FEN FORT BARÇA, BARÇA, BARÇA I AL 17:14 IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!!!

 

 

I si tots animem, i si tots animem, guanyarem !!

Visca el Barça i visca Catalunya lliure !!

 

 

Sang Culé * Cor Català. http://www.sangcule.cat

1 Mai 2014 Posted by | Comunicats | Deixa un comentari