SANG CULÉ COR CATALÀ

Blog oficial

[Crònica] Desplaçament a Lleida

Marc Segura. www.sangcule.cat 

 

Carnaval és època de rues i disfresses, però també és temps de Copa del Rei d’hoquei. Després de la decepció de la passada temporada a Oviedo, els sangculerians anàvem a Lleida amb la il·lusió de revertir la tendència i tornar de Lleida amb la Copa. Amb aquest propòsit els sangculerians que van poder desplaçar-se divendres es van dirigir cap a la capital del Segrià.

 

Després d’un plàcid viatge i de deixar les coses a l’hotel, un hostal cèntric molt ben equipat, vam anar a buscar un entrepà per sopar i ens vam dirigir cap al pavelló. El primer obstacle era el Lleida, l’equip amfitrió, amb la qual cosa la nostra inferioritat a la grada era força evident. Però això no va ser obstacle perquè des de bon principi els sangculerians animéssim sense parar malgrat que el Lleida va iniciar el partit amb la motivació lògica de jugar a casa. Tot i això, tant el Barça com nosaltres vam saber aguantar i a mesura que els gols anaven caient els l’ànim dels sangculerians augmentava i l’afició local s’anava apagant.

 

El 3-0 amb el que es va arribar al descans semblava una renda prou còmode , però just començar la segons part el Lleida va marcar i el públic local es va esperonar. En aquest moment era hora de posar-se les piles i de donar una empenta a l’equip, cosa que vam fer i va servir perquè el Barça establís un 1-5 que semblava definitiu, però el Lleida no es va rendir i a quatre minuts pel final només perdien per dos gols (3-5), però un gol de Pascual va tornar a posar les coses al seu lloc.

 

Amb la satisfacció d’haver superat el primer obstacle vam sortir del pavelló on ens vam trobar amb el fred com a principal adversari per tornar cap a l’hostal, tot i que abans d’anar a dormir vam fer un mos en un bar on alguns van fer les últimes rondes i altres van optar per prendre quelcom calent. Després d’aquesta parada ja era hora d’anar a dormir.

 

L’endemà al matí després d’esmorzar vam aprofitar les hores prèvies a l’arribada de la segona onada de sangculerians per rondar pels carrers cèntrics de Lleida, Un cop feta la volta a la sínia era l’hora de fer la primera ronda del dia, on vam tenir una peculiar distracció. A l’església de la plaça on estàvem se celebrava un casament, i durant uns moments els sangculerians ens vam convertir en improvisats crítics de vestuari i vam analitzar amb detall la roba dels presents a la cerimònia nupcial. Entre riure i riure els nostres companys van arribar a Lleida i vam anar cap a dinar. Amb l’estómac ple ens vam dirigir cap al pavelló on esperava el Vic a les semifinals.

 

Per aquest partit ja hi havia un considerable nombre de samarretes vermelles presents a la grada, i des del primer moment la nostra superioritat a la grada es va fer notar, Els nostres càntics ressonaven per tot el pavelló sense cap mena d’oposició El 2-0 al descans ja era un bon indici i el bon joc del Barça a la segona part va acabar de rubricar la tendència. Amb tot nosaltres seguíem animant sense parar amb l’eufòria lògica d’accedir a la final després de guanyar per 1-5.

 

Amb l’alegria desfermada el fred no va ser obstacle perquè anéssim a celebrar la classificació en una terrassa per fer estona per sopar. Amb la satisfacció de ser a la final la majoria vam anar cap a l’hotel per recuperar- nos de cara a  la final tot i que va haver alguns valents que van optar per sortir a la nit.

 

Després d’esmorzar, amb l’objectiu de tenir una espera amena al gran moment, vam decidir visitar un dels emblemes de Lleida, la Seu Vella. Feia un dia esplèndid, alguns anaven amb màniga curta, i després de recórrer la Seu vam decidir anar a fer la primera ronda a una terrassa per passar en mig de riures i d’apostes de promeses de final de temporada per fer temps per recollir les coses de l’hotel i anar a dinar. Després d’omplir l’estómac tocava anar cap al pavelló, on ens esperaven la tercera onada sangculeriana i els companys de la Penya Meritxell. Tot estava a punt per doblegar el Vendrell, el nostre botxí de fa un any a Oviedo.

 

Com que no era un partit qualsevol, des de l’escalfament ja vam començar a animar sense parar per donar el caliu als nostres jugadors i tornar la derrota de fa un any al rival. El partit però, no va començar bé i el Vendrell es va avançar al marcador. El Barça no s’acabava de trobar còmode sobre el parquet i el Vendrell es va avançar al marcador. Era el primer moment difícil del partit, amb la qual cosa tocava animar com mai, fet que vam fer amb els càntics que més s’adeqüen per donar empenta a l’equip, però el nostre alè no va ser suficient per girar la tendència. Tot el contrari, el Vendrell va seguir molt ben plantat i es va plantar al descans amb un 3-0 que era tot un gerro d’aigua freda.

 

Les grans aficions, però, són aquelles que no es rendeixen i animen sense parar quan l’equip més ho necessita, així que a la segona part vam animar amb més força que mai. Les esperances de capgirar la tendència tornaven, perquè gràcies a un fulgurant inici de segona part el Barça es va posar només a un gol del Vendrell. La remuntada era possible i els nostres crits se sentien per tot el pavelló silenciant l’afició rival, però el Vendrell és un equip amb molt d’orgull i ben ràpid va posar el 4-2 al marcador. Tot i la garrotada vam seguir animant sense parar i un penal transformat per Torra posava el 3-4 al marcador. Quedaven 15 minuts, tot un món, i així que era hora de deixar-se la veu a la grada per donar l’empenta que els nostres jugadors necessitaven. Vam animar com mai, el públic rival no podia contrarestar-nos, però el fantasma d’Oviedo va tornar a ressuscitar.

 

Com fa un any, el Barça va tenir tres faltes directes per empatar, però no les va aprofitar. El malefici de la pilota parada tornava a planar pel pavelló i com diu la dita, el Barça va perdonar i el Vendrell ho va aprofitar per posar el 5-3 al marcador que va deixar totalment abatut al Barça, aspecte que el Vendrell va aprofitar per posar el definitiu 6-3 al marcador. Els ànims estaven decaiguts, però tocava animar més que mai per mostrar als jugadors que estem amb ells tant en la derrota com la victòria.

 

El fantasma d’Oviedo va tornar, però com tot desplaçament els bons moments viscuts acaben perdurant encara el resultat final no hagi estat el que tots haguéssim desitjat.

7 Març 2014 Posted by | Cròniques | Deixa un comentari